¿Psicologia?...De la tensió a la calma. El fluir.



Psicòleg Llicenciat per l’ Universitat de Barcelona l’any 2000 i desprès d’anys d’experiència Professional crec que es necessari que defineixi clarament els paràmetres a partir dels quals entenc la psicologia. Sense aquesta informació pot ser relativament fàcil que donem per enteses mases coses o que caiguem amb relativa facilitat en alguns estereotips força contraproduents.

En aquest sentit, crec que es interessant concebre la teràpia psicològica com un camí de trobada amb un mateix. Es a dir, amb independència de la motxilla que un arrossegui (tots hem patit, patim i patirem...) es importantissim entendre la teràpia com un procés que intentarà fer present i aprofundir en tota aquella informació que ens ajudarà a prendre consciencia de qui “som” realment, i per tant escapar una mica d’aquell “jo” creat com un personatge per fer front a les contingències de la vida. Estem parlant tant d’informació a la que podrem accedir-hi fàcilment ja que ens resulta familiar i amb la que solem identificar-nos com ,també, tota aquell coneixement sobre nosaltres que emergirà de treballar amb una perspectiva i actitud diferent. Una perspectiva encaminada a fer visible aspectes de nosaltres que queden en “segon” pla per diferents motius: estranyesa, moral, tradició, prejudicis, pors, dolors, etc... En aquest sentit, intuïtiva i personalment crec que no hi ha millor estratègia per encaminar-nos a la plenitud o felicitat en el viure que el coneixement sobre un mateix i sobre l'univers de realitats que ens envolten. Un coneixement atrevit, sincer, humil, benvolent i , necessariament cert. La legitimitat i l’adequació de qualsevol procés de treball reposa en la certesa “absoluta” de les lleis, les definicions i els conceptes amb els que treballa ja que sinó podem, fàcilment caure, en un discurs especulatiu i capritxos. Dit això, m’agradaria emparentar l’idea de la teràpia personal amb la metàfora del “viatge”, amb el fet del transitar per la pròpia intimitat i com d’aquest transit se’n determina la relació amb el mon que ens envolta.

Entenent la psicologia i , en concret, la psicoteràpia com una eina vinculada al “viatjar” contrades del personal, resulta necessari conèixer l’origen des de que hom parteix,es a dir, el motiu de consulta, i, evidentment, el destí o allà on es vol arribar. Evidentment, cada persona parteix d’un motiu de consulta propi, on, gairebé sempre el dolor, l’angoixa, el bloqueig, els interrogants o el malestar en son característiques importants. Poc a poc m’he anat donant conte que la biografia del “turista” és nomes una manera de personalitzar un conflicte global i inherent, a qualsevol de nosaltres que no és altre que la detecció, l’enfrontament i la superació del dolor, de l’ansietat, en fi , la tensió de viure. En aquest sentit, intuïtivament, també podem afirmar l’objectiu o desti de teràpia és, salvant idiosincràsies, aconseguir la calma, la felicitat o la plenitud que prové de l’acceptació incondicional d’un mateix (superar el repte de la no-autoestima) i d’una adaptació moment a moment que sorgeix de projectar-nos lliure i relaxadament en “l’aqui i l’ara”.

Reconegut l’origen (el conflicte, el dolor...) i també el final del trajecte (calma,felicitat,plenitud, acceptació), només ens resta aconseguir plantejar un itinerari vàlid. Un procès encaminat a la presa de consciència de la persona i adaptat a la seva individualitat i idiosincrasia. Hi han tants viatges com persones i cadascú a de recorrer el que l'és pròpi. Bon viatge¡¡