"Si em seguiu..., a partir d'aquí trobareu paraules que en algun que d'altre moment han pres forma i sintonia. No totes elles procedeixen del mateix lloc, unes són producte d'algun somni, altres han vingut de la mà d'alguna bella esperança, també les hi ha que han arribat sota l'efecte d'algun desig irrefrenable... Paraules, només un petit bocí de l'univers que transita sota les pupil·les, qui sap, ara les meves, ara les teves, les vostres, les seves..."

Varem romandre quiets, callats, gairebé sense respirar, controlant cadascun dels batecs del propi cor. Varem pregar per a que passés de llarg, per a que, definitivament, deixés de trobar-nos en tots els amagatalls que anàrem improvisant.  Malauradament ni precs ni racons varen servir per eludir la seva presència. Astut, constant, caçador mordaç, sempre ens trobava, sempre dels sempres… Definitivament afincat en les nostres vides, en la consciència col·lectiva que empeny cada segon milions de braços i cames en aquesta peculiar travessia cap al silenci que és la vida. Dolor.

Certament un concepte implacable, ineludible fins al punt que sense ell resultaria una temeritat intentar aproximar-nos a existencialismes a l’ús com qui som, cap  on anem i perquè hi anem. I és que el dolor és per tot arreu, respira com un encens infinit estenent-se lentament, acollint, malauradament, massa coses, massa indrets, massa temps. Distret i seductor transfigura la seva imatge i el seu lloc... dolor al pit, al cor, al cul de la xeringa, dolor en la pèrdua, en el fracàs, en la misèria, en el sexe, en l’oblit, en el desamor, en l’angoixa, en l’ enfermetat.... en l’aire que hom respira. I nosaltres, les persones, com comparsa adolorida l’anem seguint, capcots, desanimats, penitents conformats als que només els resta intentar despistar-lo uns instants. Així anem prescindint de moments, de llocs, de persones, de somnis, de decisions, de totes aquelles coses en les que ell, el dolor, un dia s’hi farà fort. I en prescindim un, i dos, i tres cops i mitja vida i inclús fins l’última mirada. I anem oblidant, i anem perdent la fe en les grans passes. Sucumbeix l’amor, el somni, l’esperit de superació, la capacitat de tornar a néixer, la salut, la norià del dia a dia. I paulatinament deixem de patir, d’angoixar-nos, de tenir por i ens anem embriagant de calma, de confort. Poc a poc, sense assabentar-nos de res, despistant dolor, al·ludint  carregues, perdent la fe anem perdent, també, la vida. Ens equivoquem volent fugir del  dolor. El dolor és també la vida i és menys dolorós quan s’accepta com a equipatge, com a pessic per obrir els ulls, com a peatge indispensable, quan tot i present desapareix de cop i volta a l’arribar a la meta. El dolor s’ha de poder integrar en la pròpia vida com a pas indispensable, com a quelcom ineludible i així doncs com una experiència de la qual aconseguir sentir-nos més capaços, més forts, més hàbils i inclús més feliços. Vivim d’antagonismes, de contraris separats per línies imaginaries. Necessitem del fred per assolir calor, requerim de la fosca per agrair la llum, patim de cansament per poder descansar el cos, embogim de tensió per recuperar la calma. I és així que el dolor, al final de tot, no és res més que un contrari, un simple antagonisme d’una realitat molt més gran, molt més intensa. Una realitat que és capaç de minimitzar fins gairebé fer desaparèixer el dolor. Una realitat que no és més que la plenitud de viure, la fe indestructible en l’amor, la perseverança del repte... 

Tanco els ulls, reposo l’esquena, somric dolçament i, llavors, deixo anar tota l’emoció continguda en els meus punys amagats, m’abandono en un viatge a través del primer record, de les nostres cançons, de la paraula del primer moment en que ens vàrem sentir l’un per l’altre, de la teva pupil·la negra fent-se gran quan em mires, tan gran com tot un món, com tot allò que somio sentir, com tot jo en un crit silenci, com tot el vertigen d’aquelles pells, les nostres ja intuint-se, desitjant-se, tenint-se. Calor, molta calor, calor al cap, calor al pit, calor a l’entrecuix, calor a les mans i als dits que lentament et circulen assaborint cadascun dels indrets del teu paisatge inquiet i tens entre suor de petits esbufecs alliberats entre dents. Tendresa lenta, tendresa infinita, tendresa com un pont d’aire intermitent entre la teva mirada atlàntica i el meu semblant pacífic just quan em dius silenci i jo et tinc refugi. Plaer, plaer en les entranyes, en el batec que no respira, plaer en el cervell fent-se ample, tan ample com aquell cel de Cala Figueres caient i confonent-se amb les roques blanques, amb l’aigua de l’oblit i amb la carn bullint salada. Silenci tu que tremoles, silenci jo que tremolo, silenci dels dos, silencis petits acollint-se fins esdevenir aquest silenci inabastable en el que ens perdem de la mà i en el que el son desperta el pes dels ossos que ens adorm. Llum, sol entrant pel finestral d’aquest diumenge embolcallat d’olor sobre llençols, sobre coixins, sobre sentits. Sol fent pessigolles a les parpelles descansades dels amants, sol en el rostre de l’avi que porta al nét al parc, sol al cor, a les mans, sol en el teu primer badall de mandra consentida i sol en el palmell de la mà que et reposa. Princeses diumenge, prínceps diumenge, en fi, diumenges despertant... Tanco els ulls, reposo l’esquena, somric dolçament i, llavors, deixo anar tota l’emoció continguda en els meus punys amagats entre plecs de pells, esbufecs silenci i en tots i cadascun dels indrets amor que s’alimenten rera pupil·les, rera móns, rera vertigen...

            Tot plegat paraules disperses i un exercici de rotonda per intentar captar la màgia que poden aglutinar dues persones estimant-se, dues persones fent sexe. Sexe és una paraula que hauria de ser utilitzada amb la delicadesa que es dedica a les coses més fràgils i especials. Sexe és emotivitat, desig i relació al servei i al gaudiment de les persones. Sexe és capacitat d’estima, capacitat de posar-se en la pell de l’altre i sobretot, viatge a través de ponts sospesos entre mans, tendreses i d’altres “abracadabres”.

Absolutament amants d’una identitat ferma i parada. Voluntats i criteris al servei d’allò que se’ns és permès o allò que personalment ens permetem. Al capdamunt dels dictats del dia a dia, la mà gairebé inconscient de la por, que ja no és por sinó equipatge, el pudor i la vergonya convertits en valors i una mirada tan trencada, com reprimida, com ofegada. En fi, tan fàcil com dissimular els dubtes, els desenganys i les derrotes per mirar d’esbossar un somriure i afirmar: jo sóc així!.

            Com encendre’s una cigarreta per parlar-hi mentre davant s’esquinça en mil bocins el mirall que, només quan som a soles, és capaç de retornar-nos no solament la imatge del que ens hem tancat a ser sinó també l’espectre complet de les freqüències per les que podria viatjar el nostre verb desig, la nostra paraula somni i els ulls del vertigen que quedaren en aquelles corredisses de pati d’escola o en els millors macarrons de la mare. Esquinçar-se l’espill i recollir només la part que ens és comuna, és a dir, la que ens retorna els pulmons del respirar, les cames del caminar, les orelles pel que diran i la paraula de l’amarg en queixa. En fi, tan fàcil com dir: jo sóc així!.

            Com criticar a aquell que en realitat fa el que tu voldries fer, ara potser  l’amant relaxat que ha trencat l’engany de l’amor disfressat de companyia i que ja no paga lletres pel batec d’uns llavis que diuen t’estimo. Després el que parla sense embuts i camina les voreres entre desvergonyit i ball, el de les pupil·les enceses i el somriure gairebé tan ample com el de la immensa Amanda. També la dels llavis carnosos i els malucs amables que salta més que el senyoret de torn per robar-li el cop de cap i el gol per tota l’esquadra mentre se’l mira com dient: - I que et pensaves!, mentre ell, altiu i menyspreu en veu alta diu al grup de senyorets de torn  que l’acompanyen: - Totes són iguals!. Al final, com criticar a tot aquell que gaudeix esquinçant-se, aquell que s’atreveix a gaudir de tots els reflexes, de tots els petits bocins i no només d’aquells que tu, ell i vosaltres porteu somrient de mala gana. Ben mirat, tan fàcil com cridar: nosaltres som així!

Una dona nua. Una dona que s’ha deixat l’ànima en els rebrecs d’uns llençols suats. Una dona en l’intent de sentir-se còmplice en la calma que segueix al sacseig de corbes i pell. Una dona expectant, entre fràgil,incerta i curiosa roman a l’espera d’un gest, d’una paraula. Una dona on cicatrius d’altres batalles no només no l’allunyen de qui ara en silenci cavil·la fugides sinó que l’apropen a un dolor agut, a un dolor com crit, com ofrena a qui respira al seu costat. Una dona nua. Una dona que va quedant-se sola a mesura, boci a boci, en cada un dels passos d’aquell que s’acosta a la porta. Silenci. Una dona nua.

                Els homes abracen abans, durant . El després només és una projecció d’aquell intens plaer que els acosta a ells i només a ells. Aquell plaer  entre addicció i dicció massa  intensa del que resulta de ser home. Només quan certament estimen i quan certament escullen, que Després, en majúscules com a nom propi de cert temple, de cert projecte, s’acolliran al pes càlid i sincer de qui els acompanya i igualment nus romandran abraçats en etern durant el son convertit en somni...

                Les  dones abracen abans, durant i després.  Sotmeses  a la feminitat que els apropa a l’amor fan de cada moment d’intimitat una carícia de l’enteniment. Amor, raó , sexe. Tot una mateixa cosa, tot en un mateix sentir que no exclou comparsa, ni moment. Un llenguatge vàlid, coherent,compacte,ordenat i cert. No com el llenguatge sotmès a la masculinitat de la desmesura, de l’ ignorància atrevida que imposa regles, del plaer buit de la carn conquesta, de l’objecte trofeu.

Més tard o més d’hora el parany de la paritat convenç la fragilitat i la necessitat. Algunes dones , davant de l’impossibilitat de reeixir sobre el que senten, pensen i desitgen, s’abonaran  al discurs de l’home i pretendran gaudir com homes, sentir com homes,tractar com homes, estimar com homes i finalment,...patiran com dones.  En fi, una dona nua.

La consciència del somni detura, el dilluns arrenca i els carrers de la ciutat reconvertida a proveta comencen a treballar. Un gos des de no se on  ha pres el torn al despertador i parla amb un altre gos sobre com ha li han anat les vacances de setmana santa. La son retorna i es confon amb el diàleg, el gossos parlen, parlen , parlen....zzzzzzzzzzzzzz.

“Borden les parets al meu voltant com gàbia, borden els semàfors de color vermell en cada un dels accessos a la calma, borda el meu cap cosit al teu cap, als vostres caps, als caps del mon, borda el somni trencat de l’amor per sempre , borda el mirall on rostre gris sosté mirada trista, borden els carrers en trànsit de paraules mudes, borda la sirena de la fabrica en unes mans trencades d’ofici, borda la violència del company que caigué de tant frenar-se, borda la política de l’engany i la mà “eurificada”, borden els peus cansats d’esperar a via laietana, borden  les entranyes pròpies davant tanta por, borda el desastre en el fet cultural i en el conjunt de totes les  metàfores  ridícules on la intel·ligència seu entre canapès i cava, borden els pares cansats, borden les mares tristes, borden adolescents sense pares i sense mares, borden totes les receptes per fer-se gran, borda el seny que marxà amb els últims que mai foren dels primers, borda d’oblit la paraula valenta i tendre d’en Raimon tocant el vent, borda el no al vent i la merda en calma, borda la identitat perduda de qui som, de qui no som, de qui voldríem ser, borden els llençols del sexe matemàtic en una suma infinita de zeros, borda la falta de respecte, borden els que han perdut el tren enmig de la boira del dubte, borda a qui se li ha emportat la grua el cotxe, borda la porra del silenci quan tot s’escapa, quan tot s’esmuny, quan tot s’apaga, borden els meus dits entre protocols de forquilla de peix, borda la ferida del temps passat quan hom no sent ni ferida, ni temps ni passat, borda la xeringa en aquell on els ossos perderen el respecte a la pell, borda el culte a l’adaptació entre creus, mitges llunes i algun que d’altre “om” repetit fins la sacietat, borda l’enyorança sobre allò que mai tinguérem, borda el destí quan aquest vesteix en línia recte, borda l’historia quan construeix fronteres entre enteniments, borden els punys amagats a les butxaques, borda l’autoestima de l’ Audi, borda l’afalac de la mentida entre somriures de bala, borden els banys públics de la deixadesa humana, borda el desencant astut de la consola, borda l’ansietat del res canvia, borda el relleu dels títols nobiliaris, borda el dictat dels números vermells, borda la ciutat del fòrum i el seu accent corromput i interessat a la diferencia,...”.Guau.

Parpellejo hi ja no hi ets, intento cercar-te allà on solies estar, allà on els teus ulls i el teu gest han acompanyat la meva vida. Et cerco hi no hi ets, parpellejo i el meu rostre reneix entre llàgrimes com tot un mar en silenci, sense esculls, sense onades, infinit de tensions i de corrents ocults viatjant les entranyes. Parpellejo i el cor i la pell s’encenen al comprovar que ja no et tinc, que un cop de vida se t’ha endut lluny de mi, lluny de tot el camí plegats, lluny dels somnis pendents i de les nits plàcides retrobant el son, la calma, l’amor. Dolor, dolor com plom als peus, com plom al cap, com plom al respirar. Tot just ahir caminàvem la Rambla aferrats en un somriure i avui et cerco rodejat de persones que et ploren al vell mig d’un parany de marbre i de flors on les paraules no arriben en lloc i on tu, lentament, vas desapareixent entre ciment , entre sanglots, entre vent..., “La vida ens dona penes, ja al nàixer és un gran plor, la vida pot ser eixe plor..., però nosaltres al vent...”. Adéu.

                Parpellejo, el demà pateix l’acer de la meva ànima,  un demà cansat, incert, plorant-se a cada instant, en tots i cadascun dels records que em duen a tu. Al meu pas confonent-se la gent , els carrers, els consols que no arriben a les orelles doncs també les orelles quedaren allà on tu, allà on tu vius i on jo, sense saber quin lloc és aquest i on para, també visc amb tu, morint-me però als ulls dels altres, dels que no et tingueren com jo, dels que no t’estimaren com jo. Lluita, sanglot i disfressa.

                  Parpellejo i tot al meu voltant és com vent que acarona les meves galtes envermellides per un capvespre fred on les voreres bullen de gent atrafegada per encanteri  en una espècie de cursa cap tot arreu. En una mà hi porto regals i en l’altre, ben oberta, t’hi porto a tu queixant-te de que sempre compro masses coses, que als nens no se’ls pot malcriar, que segurament en aquella tenda ho haguessis trobat més barat, que estic endimoniadament preciosa amb aquest abric tan verd que et regalaren les primeres pluges, bla, bla, bla,... . Somric.

                Parpellejo i se que a voltes la vida dura el que tarda una parpella en cobrir i alliberar una mirada. Ja no et ploro, et parlo i et somric en aquell especial paratge de record i present on he après ha retrobar-te,  en aquella vella fotografia, en el quadre que em regalares el nostre primer Nadal, en els nostres fills, en els milers de “t’estimo” i en cada un dels matins en els que m’encomanares el desig de viure i de seguir somiant. Per tot això, i encara  que la vida depengui d’una infinitat de mirades cobertes i alliberades jo et tinc pres d’una que és eterna, que és refugi, que és nostra,  per sempre més..., fins ara.

Devorant oxigen, cercant “sentit”, encara que entre novel·lesc i un tant presumptuós, a vegades resulta certament gratificant fer ús de cert posat existencialista i deixar-se anar. I així, entre divagació i curiositat sobre el què ens rodeja, a voltes hom pot accedir o trobar algun que d’altre paratge encara verge, alguna idea revolucionària, o fins i tot, algun d’aquells pessics de temps on tot sembla confluir en una especial sensació de trempera, un estat pseudo-místic on la pròpia individualitat apareix com a original, coherent i certa.

I quin és l’objectiu de tant consum d’oxigen sinó el trobar “un sentit a la vida”. I és que, com deia algú, “mai es va tant lluny com quan no se sap on es va”, ara bé, personalment no crec que la vida sigui una qüestió de distancia recorreguda sinó justament quelcom molt proper a la capacitat de traçar sobre un mateix unes coordenades de ruta on orígens, destins, parades d'avituallament i altres punts d’interès posseeixin  algun tipus d’ordenació, certa lògica, cert interès, vaja, quelcom fet a mida, “personal i intransferible”, el firmant expressa...

Això mateix, ”de puño y letra”, donar un sentit a la vida és traçar una línia imaginaria entre passat, present i futur, quelcom que ens ajudi a entendre qui som, qui volem ser. És aconseguir que la pròpia atenció esdevingui aquella eina de precisió capaç de discernir entre el que importa i el que no, i, per tant, deixar de perdre el temps en arbitrarietats. És fer-se propi un reducte de llibertat, un espai on les regles, els algoritmes i els peatges també empenyen en la mateixa direcció. No sé, intuïtivament, “trobar un sentit a la vida”, amb independència de quin, és quelcom que permet que sentiments, pensaments, paraules i fets esdevinguin una sola cosa, un sol rostre.

http://www.youtube.com/watch?v=vWiaj26IoOk

“Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des dels fons dels segles, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens perd la identitat...”. Ja  són molts els dies que han passat des d’aquella màgica tarda de tardor barcelonina, on en una habitació submergida en la penombra, dos joves  que somiaven ser com aquell Belmondo de “Al final de la escapada” , començaven, esperonats per l’afany  de créixer i de comprendre, a escoltar els primers compassos d’una de les cançons que canviaria les seves vides. Orígens, silencis, identitats... 

Sóc l’accent dels meus silencis, aquell que es veu quan tot detura, quan les parets són com cercles  al meu voltant mentre  fora continua, com sempre, l’homenatge al soroll i a les paraules... Em reconec i sé qui sóc gràcies a aquells moments on, per sort o per desgràcia, m’he topat  amb el silenci. El silenci és enorme,  dur, feréstec, desproveït de referents, de protocols, de senyals a partir de les quals un es pugui orientar. El silenci és com tancar els ulls i voler tocar només un punt, tan sols una minúscula part d’aquella immensa i eterna fosca. Tot just com cadascú de nosaltres,  petits, minúsculs, rodejats de tanta gent, de tanta fosca. Vertigen, silenci, etern, vida.  

Un dels primers grans silencis que recordo s’asseia en un banc de fusta d’una de les primeres files d’una església atapeïda de dol i de tristesa. Era el funeral a una de les persones que més he estimat. Vaig romandre callat durant ben bé un parell d’hores, gairebé immòbil, allunyat de tots aquells que em rodejaven asseguts com jo. Allí, plorant-me per dins, com absent de tot i astorat de tanta força vaig fer-me un  xic més gran, un xic més persona. Havia escoltat, sentit i entés la mort. Després, els anys portaren altres silencis, altres moments, uns cisellats per somriures i d’altres per dolors. C’ est la vie.

Amb aquests retalls d’història personal només pretenc posar de relleu l’importància que té la vivència dels nostres silencis. Estem massa acostumats a viure’ns mitjançant les paraules, els diccionaris i segons quins punts i marcs de referència. Tenim clars molts significats, molts conceptes, però sovint ens costa aprofundir en la vivència dels mateixos. És justament en una vivència profunda, lenta i silenciosa on descansa la capacitat d’entendre, d’aprendre i  d’aproximar-nos realment al que som com a persones, a la nostra identitat, al que s’amaga rera els nostres noms, rera les nostres mirades... aquell petit bocí de fosca. 

Ara bé, el silenci no és quelcom que aparegui perquè si, sinó que s’ha d’anar a cercar, ja sigui disfressats de Belmondo o del què convinguí. Un cop trobat l’hauríem de gaudir amb la intensitat , el cerimonial i la franquesa  amb què gaudim aquelles coses que més ens estimem i que normalment  més ens  han costat. Per tots vosaltres... Shhhhhhh...

http://www.youtube.com/watch?v=zQFuNHCMF2Y

Voldria parlar d’herois i d’heroïnes, de persones anònimes que fan de les seves vides absolutes mostres de coratge, de supervivència, d’il·lusió, de revolta... Homes i dones explorant vides paral·leles a la que ens toca viure a tots plegats. Gent commoguda per un segon de temps i de fe en el que tot el capital simbòlic dels seus pensaments i de les seves emocions remunta el mur de la por, del convencionalisme i del judici, per esdevenir, tant en la pròpia pell com en la pell de qui contempla, absoluta carícia a l’esperit de superació i de conquesta humana. Mai podrem deixar d’admirar a aquells que van amb les urpes i el cor valent enganxant-se a allò que els hi ha tocat viure amb el convenciment de que la fe mou, remou i venç muntanyes. “Podríem ser herois, encara que fos  per  un sol dia”.

                Ella es passeja sola per les estances del gimnàs, deu tenir uns cinquanta anys i té gravades a les mans les hores de feina, l’amoníac i el mànec de la fregona que es fa  seu cada matí a les cinc del matí, a les nou tot ha de ser net. Fàbrica, neteja i treball. Porta un xandall que devia comprar-se ja deu fer un bon grapat d’anys a la parada del mercat i que llavors ja era passat de moda. Per calçat porta uns “càmpings”, aquelles espardenyes de roba i sola de goma que molts de nosaltres havíem dut als estius per anar d’aquí per allà com si anéssim per casa, i uns mitjons blancs engroguits per l’ús i les rentades. Ella en el seu món, mentre a banda i banda desfilem frenèticament tots nosaltres amb xandalls i bambes d’últimes tendències i importants marques. Ella sola, estirada sobre la petita màrfega treballant les seves abdominals, tota ella pendent de fer-ho bé, tímida als ulls dels altres i envermellida per l’esforç i pel desig de mirar d’apropar-se a aquella panxa amb la que ha somiat, amb la que somia. Mai la figura d’una dona fent abdominals havia arribat a endinsar-se tant a dins del propi cor. Comprovar com hi ha persones que ofereixen tota la seva força, tota la seva  fe i tot el somni  en aconseguir coses als ulls de molts altres tant petites. Emoció, plor i estima.

I es que és així de fàcil i de miraculós, entendre i saber valorar a aquelles persones que cada dia continuen un valuós  exercici de coherència personal basat en l’esforç i el sacrifici envers la batalla per acomplir, amb independència de pors, de lligams, i de morals, els propis somnis, la cerca de la felicitat...

Dedicat a nous i a vells malalts, als que transiten en cadires de rodes, als defensors de les batalles perdudes, als voluntaris que mai cobren, als de les revoltes populars, als que perden persones, als que sacrifiquen, als que corren entre bales, als que arremeten contra violències, als pares i a les mares a l’atur, als nens orfes, als que sempre esperaran a que torni, a les classes populars, als pallassos i al conjunt de tots els David Bowie... ”Podríem ser herois per sempre més, podríem ser herois encara que fos per un sol dia”.

A voltes, quan les congruències, les constants i les pors descansen, sorgeixen del no res i sense excuses espais sobtats d’espurnes, potser només moments de mística i somriure  en els que les persones, encoratjades per la pròpia capacitat de somni i les pròpies ales, es besen, s’idealitzen, s’apressen i dolçament, fins no se sap quan, s’estimen... .

                I dic amor,  i ho dic vehement com l’alegria immensa que tinc ara quan et comprovo al meu costat, dormida, silenciosa en el teu món, el que belluga en les entranyes, en aquell profund estat d’illa bressolada per una infinitat de mar  en calma.

                I dic amor, i ho dic conscient de l’història que ens és comuna i que ens és ara alegria, ara tristesa, ara matí de diumenge entre sirenes de cafetera exprés i de campanars assabentats d’estius, d’hiverns, de nounats i de difunts. Passat, present, futur, nosaltres.

                I dic amor, i ho dic assetjat per la vermellor de la meva pell mentre circulen els números, les corbes, les tangents del teu cos tens entre esbufecs de sexe, de mirades com llimona dolça i carícies de les que reciten aquelles paraules que escaparen dels diccionaris.

                I dic amor, i ho dic amb el coratge amb el que lluito cada dia per tirar endavant el pesat i llarg viatge dels dies que encara han de venir. Amb la paciència amb la que m’eixugo la suor  que rellisca les arrugues, la fisonomia i unes mans  que diuen: som-hi!

                I dic amor, i ho dic quan una petita donzella se m’acosta caminant com un titella fins abraçar-se a la cama que li ha de servir per a tot i a tothora. I mentre el gran, que encara em mira com a un gegant, em diu pare amb la boca petita, amb la timidesa de l’honestedat i amb la feminitat d’aquells que esdevindran grans persones, grans homes, grans dones. Gràcies  pare, gràcies mare.

                I dic amor, i ho dic amb la mà que no sosté el basto i que encara segueix acompanyant l’amiga, la companya que s’asseu al banc, l’increïble fricandó de vedella,  la vella bellesa, l’àvia voltada per nets, per fills, per família. L’avi jeu, belluga les ulleres, el seu cabell emblanquinat, la seva presència, tota la poesia. Gràcies àvies, avis, abuelos i abuelas.                                                                                                                                                        

I dic amor, i ho dic pres de l’anhel de vida que en ell reposa, encuriosit pel moment en que s’acosti i alleugerit per tanta efervescència. I ho dic també, no des del sol que em reposa sinó des del cel en illa i en ideal que contínuament, en profund i en màgia ens acarona...

http://www.youtube.com/watch?v=RT0Ch5wRgyo

“T’ho havien dit, allà baix a la terra dels teus pares, t’ho havien dit que Europa era molt gran, i per això hi anares... Què hi fas, Rashid, perdut en la frontissa d’un Nord poruc i un Sud que es desespera?, t’han estripat l’honor i la camisa i un cop aquí no tornaràs enrera. Pell de color, de dàtil o de sutge...”. Cançons per sempre cançons, retalls de poesia esdevenint harmonia que s’endinsa per l’oïda fins arribar allà on el mot perd el seu sentit en tinta per vestir-se de mirada, de gest, d’herència pel menut.

Són milers de noms, de peus, de mans, de pells acolorides transitant l’asfalt coberts de suor, d’olor, d’esperances. Abandonats a la sort del camí, fan cursa entre taronges, entre raïm, entre maons que disposen entre capes de ciment i maons que s’enduen a dins com pinçades a la vida, a l’enteniment, a la justícia. El temps no es detura, ells tampoc. Gestes que comencen cada dia a trenc d’alba quan els ulls desperten de gana, de fred o d’estranyesa mentre al voltant xiuxiuegen infinitat de llençols blancs, de cafeteres, de gotes d’aigua mig frescor mig calidesa. Tristesa.

Tants Rashid al meu voltant i jo pres de vergonya, incrèdul davant tanta por que no entenc vers el color amb el que d’altres vesteixen el seu rostre, la seva llengua, el seu futur. Que n’és d’atrevida l’ignorància i que senzill resulta  anomenar-nos “persones” i alçar la veu i els punys per defensar aquell que creiem el nostre “status quo” i que complicat resulta ficar-nos dins de segons quines pells i defensar, res, solament entendre un “status quo” aliè però igualment legítim. Potser hauríem de fer un petit exercici de carnaval i intercanviar les pells amb tots aquells que han fet cua  a Via Laietana cercant un tros de paper que els ajudi a tirar Rambles avall sense patir el xiulet o la sirena. Que ens deixin les seves orelles i sentim per nosaltres el “moro mierda” , el “negro”. També podríem mirar de dormir al ras, dutxar-nos quan plou o passar-nos el grip a “palo seco” i al peu del canó. Ara bé, que no marxin els del Top-Manta.

Jo admiro el que es desprèn de tot allò que estima, aquell que abandona la terra en què ha nascut per sobreviure al llarg d’un viatge a través del desencís, la pèrdua, la lluita i l’odi.  Què has fet, Rashid, per despertar  tant  rebuig en aquells que seuen a missa els diumenges per escoltar paraules de “germanor”, o en aquells  pares que alliçonen als seus fills sobre el bé i el mal, o en aquells que també han perdut... Què has fet Rashid, què fas, que somrius, que em dones la mà, que m’abraces..., haig de plorar.